LA TERRA: UN PLANETA DINÀMIC.

Un planeta dinàmic

Si poguéssim retrocedir en el temps 1.000 milions d'anys o més, trobaríem un planeta amb una superfície absolutament diferent de la qual té en l'actualitat. No hi hauria el Gran Canó del Colorit ni Muntanyes Rocoses, tampoc hi hauria serralada dels Andes, ni els Alps d'Europa o els Montes Himalayas d'Àsia, ni l'oceà Atlàntic o el mar Mediterrani, i cap els altres accidents o trets geogràfics mes destacats que avui coneixem. A més, trobaríem continents amb formes diferents i localitzats en posicions diferents pel que fa als actuals. En síntesi, el "mapamundi" seria absolutament un altre.

Per contra, fa 1.000 milions d'anys la superfície de la Lluna era gairebé igual a la qual veiem avui. De fet, si miréssim amb un telescopi des de la Terra, potser només faltarien uns pocs cràters. Per tant, quan es compara amb la Terra, la Lluna és un cos sense vida que vaga a través de l'espai i el temps. La Terra en canvi, és un cos viu i canviant, amb una dinàmica sorprenent que modifica constantment la faç de la seva superfície.

En tots els processos dinàmics l'energia és necessària, i les formes d'energia mes importants són: energia tèrmica, energia cinètica, energia gravitatòria potencial, energia química i energia nuclear. L'energia pot canviar d'una forma a una altra, però no es crea ni es destrueix

Els processos que alteren la superfície terrestre poden dividir-se en dues categories: destructius i constructius. Els processos destructius són els que desgasten la Terra, entre ells la meteorització i l'erosió. A diferència de la Lluna, on la meteorització i l'erosió progressen a velocitats infinitament lentes, aquests processos estan alterant contínuament el paisatge de la Terra. De fet, aquestes forces destructives haurien anivellat fa molt temps els continents si no hagués estat pels processos constructius que s'oposen a aquelles. Entre els processos constructius s'expliquen el volcanisme i la formació de muntanyes, que augmenten l'elevació mitjana de la Terra. Com veurem, aquestes forces depèn de la calor interna i extern de la Terra per obtenir la seva font d'energia.

Els sistemes dinàmics majors de la terra són: el sistema hidrològic, el sistema tectònic.

Sistema hidrològic:

Cicle complex i continu per mitjà del com l'aigua es desplaça de l'oceà a la atmosfera, per efecte de l'evaporació, i com a vapor d'aigua és trasllada per la circulació atmósférica sobre els continents. Eventualment, per efecte de la condensació, l'aigua cau o precipita a la superfície terrestre i, per efecte de la la força de la gravetat, flueix de retorn als oceans, per escurrimiento superficial i subterrani.

El cicle hidrològic comprèn el moviment de l'aigua en els oceans (corrents oceànics, onatge, marees); en la atmosfera (núvols, vents, pluja i neu); en els continents (sobre la superfície: rius, llacs i glacials; sota la superfície: aigua subterrània a través dels espais i porus de les roques properes a la superfície)

La font de l'energia necessària per al moviment de l'aigua prové de la calor del sol i de la gravetat.

El volum de l'aigua en moviment és gairebé incomprensiblement gran: 4.000.000 km3 d'aigua s'evaporen per any. Significa que si l'aigua evaporada dels oceans no tornés a aquests, els oceans s'assecarien en 4.000 anys. En les èpoques glacials la cota de la superfície del mar baixa en uns 100m el seu nivell actual.

Els diferents agents responsables del moviment de l'aigua en els continents i oceans, inclòs l'aire, desgasta l'escorça per efecte de l'erosió (procés erosiu), i les partícules disgregades per aquesta acció són transportades com a sediments a llocs topogràficament mes baixos (procés de transportació). El material transportat es diposita després (procés de sedimentació) en ambients diversos i diferents, on s'acumula formant dipòsits sedimentaris d'ambients que poden ser continentals (aeris) o subaqüàtics, lacustres o marins, profunds o succints.

Aquests processos generen o esculpeixen les diferents formes de paisatge que caracteritzen a la superfície terrestre (muntanyes, pujols, conques i valls).

Tots els processos associats al sistema dinàmic extern es denominen processos exògens.

Els subsistemes són: el fluvial, la glacera, el d'aigües subterrànies, el costaner o litoral, i l'eòlic.

Sistema tectònic:

Agents externs:

Agents Atmosfèrics: Els agents atmosfèrics com el vent, la temperatura, rajos, meteorits, agents contaminants, entre uns altres, té gran influència en els canvis terrestres.

Els vents: Exerceixen un paper important en els deserts exercint un efecte erosiu mecànic mitjançant el procés denominat deflació eòlica , on quitació i remou totes les partícules adherides, originant depressions o conques de deflació que estan per sota del nivell del mar o també formes curioses de cavitats irregulars.

Temperatura: La radiació solar escalfa la superfície terrestre a més de 50 ºC, però durant la nit es produeix un descens de la temperatura. Aquests canvis provoquen fortes tensions en les roques, la qual cosa porta a poc a poc a la seva desintegració. El desgast superficial ocasionat pel vent i els corrents fluvials contribueixen en principi als canvis en les roques. La rosada que penetra com a humitat en les esquerdes de les roques produirà canvis interns en aquestes quan s'exposin de nou als rajos solars. Els rajos solars i l'aigua exerceixen la seva acció química, transformant per *ixiviació els components minerals, els quals acaben per cobrir la roca com un vernís.

Els rajos: Poden provocar grans incendis, la qual cosa deixa àrees devastades susceptibles al procés d'erosió. Els meteorits també efectuen canvis en el relleu terrestre produint grans cràters.

Agents Hidrològics: L'aigua en les seves diverses manifestacions, és un dels agents que produeix majors canvis terrestres. Pot produir canvis lents per la seva acció constant o canvis ràpids en cas de fenòmens naturals com els sismes submarins o Tsunami.

Aigües de pluja: Té un gran poder com a agent de canvi de la superfície terrestre, les precipitacions periòdiques sobre els continents es calculen en uns 112.000 Km2. L'aigua presenta diferents accions que contribueixen als canvis terrestres.

Agents Interns:

Agents volcànics: Comprenen un conjunt de manifestacions de l'energia calorífica interna, que transforma els materials en matèria fosa de propietats molt complexes, formades principalment per silicats amb petites quantitats de gasos, coneguts amb el nom de magma. Quan els magmes es solidifiquen internament, el procés es denomina plutonisme i es solidifiquen externament es denomina volcanisme, tots dos processos són denominats magmatisme i provoquen canvis del relleu terrestre.

Agents sísmics: Un dels agents que produeixen canvis bruscs en el relleu terrestre, són els moviments sísmics.


Els terratrèmols són moviments de l'escorça terrestre que tenen origen en zones de disturbis a diversos quilòmetres (uns 700 km.) sota l'interior de la terra. Els terratrèmols es presenten quan els estrats perden la seva estabilitat, els grans blocs fallats sotmesos a grans forces compresionals, sobrepassen el límit de la seva deformació elàstica, la qual cosa genera energia que es tradueix en moviments vibratoris. L'àrea on s'origina el moviment és l'hipocentre i l'àrea on arriben les vibracions és l'epicentre.

Agents tectònics: Són agents modificadors molt lents i es descriuen a través dels moviments epirogénics i orogénics.

Moviments epirogénics: Són ascensos i descensos d'extremada lentitud, que experimenten àmplies zones de l'escorça terrestre, amb escàs plegament o sense ell, per causa de les forces verticals o radials. Les característiques que permeten percebre aquests moviments, són les transgressions descrites com a avanços dels mars sobre les terres emergides i les regressions , retirada dels mars quan es troben les platges aixecades.

Moviments orogénics: Produeixen deformacions i plegaments dels estrats per causes horitzontals o tangencials, donant origen a les grans muntanyes. El plegament dels estrats depèn de la major o menor rigidesa dels components materials de les roques, així com de la durada i de la intensitat de la tensió i embranzides orogénics. Les falles són superfícies de fractura dels estrats amb desplaçament d'una de les seves dues masses contigües, ja sigui en sentit vertical (més de 100 metres) o en sentit horitzontal, de vegades diversos quilòmetres.