La teoria de tectònica de plaques o la deriva de continents, segons Wegener

La placa tectònica és un fragment que forma part de la litosfera, la capa de la Terra que comprèn tota l'escorça i una part del mantell superior. Aquest fragment es mou com un bloc rígid, contínuament mogut pels corrents convectius del mantell superior, i sura damunt d'una capa pastosa anomenada astenosfera.

Visualització en vídeo

Quins tipus de plaques n'hi ha?


Segons l'estructura, es poden distingir dos tipus de plaques tectòniques: 

• Plaques continentals: inclouen els continents i una part dels fons oceànics.
• Plaques oceàniques: es troben només sobre fons oceànics.
• Plaques mixtes: cobertes per escorça ocèanica i escorça continental. (placa de Japó)

Aquestes plaques es mouen a diferents velocitats; les més lentes poden arribar a desplaçar-se 1 o 2 cm/any i les més ràpides a 10 cm/any. En aquests desplaçaments es produeix un xoc i una fricció en els seus límits, trencant-se en el punt on la deformació supera la resistència de la roca, fet que genera una pertorbació en forma d'ones, que constitueixen els terratrèmols.

La tectònica de plaques, per tant, és la teoria que explica l'estructura i dinàmica de la superfície de la Terra. Estableix que la litosfera, la porció superior més freda i rígida de la Terra, està fragmentada en una sèrie de plaques que es desplacen sobre el mantell terrestre. Aquesta teoria també descriu el moviment de les plaques, les seves direccions i interaccions. Està formada per 12 grans plaques i en microplaques, com per exemple la Placa de Cocos i la Placa del Pacífic.

  Representació de les plaques tectòniques del món

Proves que van portar a Wegener a elaborar la teoria de tectònica de plaques


Alfred Wegener fou un meteoròleg que proposà, al 1912, la teoria de la deriva dels continents, en la qual es defensava que els continents d'ambdós costats de l'Oceà Atlàntic s'estaven separant. Al 1915, va proposar la idea de què fa 200 milions d'anys existí un únic continent immens: Pangea. 
sdf

Molts fets observables a la naturalesa donen la idea de què els continents no estaven al passat en el mateix lloc que abans. Wegener va analitzar moltes d'aquestes proves per formular la seva teoria. Trobem dos grans blocs: les proves oceàniques i les proves continentals. 


Proves oceàniques

• Volum i distribució dels sediments en les conques oceàniques. Suposant que la quantitat de sediments que arriben actualment a les conques oceàniques ha sigut semblant en èpoques passades, i acceptant 3.500 m.a. com l´edat del oceans, hauria d´haver al fons oceànic un gruix mínim de 17 Km de sediments. El gruix mitjà real, uns 1,3 Km, tan sols és possible si els fons oceànics s´han renovat contínuament com proposa la teoria de tectònica de plaques.
• Edat de l'escorça oceànica: l´escorça oceànica és molt jove a les dorsals i abasta la seva edat màxima a les costes dels continents.
• Bandejat magnètic: magnetisme fòssil.
• Sismicitat: les ones sísmiques ens indiquen quin tipus de moviment de la falla les produí.
• Flux tèrmic: forma en què es distribueixen les diferents conques oceàniques. Les dorsals, a l'ésser els centres de creació de litosfera per mitjà de fenòmens magmàtics, tenen flux tèrmic a les planes abissals. 

Proves continentals
Històricament, les proves continentals es varen fer servir abans que les oceàniques, senzillament perquè els mètodes de investigació oceànica encara no s´havien desenvolupat. 
Wegener es basà en diferents tipus de dades, majoritàriament acumulades per ell, per elaborar la seva teoria:

• Dades geogràfiques. Quan observem un mapamundi ens adonem que alguns continents com Àfrica i Amèrica del Sud tenen formes complementàries que encaixen com les peces d'un trencaclosques. Si unim tots els continents actuals, en resulta un acoblament gairebé perfecte. 

• Dades paleontològiques. Basades en la distribució actual de determinats grups d’organismes vius i en la distribució coincident de restes fòssils en continents que actualment posseeixen faunes i flores molt diferenciades i on els oceans representen barreres infranquejables en la dispersió dels organismes terrestres. La presència d’aquests fòssils s’interpreta com a éssers anteriors al moment de la separació dels continents i que després van evolucionar de diferent forma en cada continent.

• Dades geològiques. Si s'uneixen els continents en un sol, es pot observar que els tipus de roques, la seva cronologia i les cadenes muntanyoses principals tindrien continuïtat física. Per tant, es pot deduir que moltes formacions geològiques i serralades es van originar quan tots els continents estaven reunits i que després es van separar.

• Dades paleoclimàtiques. Existien zones a la Terra els climes de les quals no coincidien amb els que tingueren al passat. L'aparició de dipòsits glacials del Carbonifer als continents de l’antiga Gondwana ens indica la posició en què es trobaven aquestes terres temps enrere, molt més pròxima al pol sud. La presència de restes coral·lines en zones actualment fredes de l'hemisferi nord ens indica una posició molt més meridional d'eixes masses continentals.

Climes passats

Límits de les plaques

Els límits d'una placa són les seves vores, i és on es presenta major activitat tectònica. Podem distingir tres tipus:

• Límit convergent: límits en els quals una placa xoca contra una altra, formant una zona de subducció.

• Límit divergent: límits en els quals les plaques es separen les unes de les altres i emergeix el magma des de les regions més profundes. 

• Límit transformant: límits en els quals les vores de les plaques llisquen una respecte a l'altra al llarg d'una falla de transformació.

En resum, la famosa teoria d'Alfred Wegener va ser una teoria revolucionària que afirmà que els continents es van anar desplaçant lentament fins a arribar a la geografia actual, i la va arribar a elaborar fent servint i investigant una sèrie de dades. Va fer servir l'expressió la deriva de continents, una invenció dels seus traductors a l'anglès.